Va començar dient que allò era una metàfora, i que després, “sereu vosaltres els qui carregareu amb ella.” I es mirava, mentrestant, un monòlit. De moment, era en Toni Mira, Premi Nacional de Dansa 2010, qui carregava amb aquell monument de pedra –reproduït amb una espècie de caixa de cartró de 3×2 metres-, però de seguida vam veure que no només el podia carregar, sinó que també podia pujar-hi al damunt, i girar-lo i posar-s’hi a sota, i també fer-hi equilibris, i il·luminar-lo més i menys i en general, mirar-se’l de totes bandes. I amb tot, reflexionar. Era ben bé una metàfora.
I és que un monòlit pot donar per molt: et fa pensar sobre la consciència dels límits, sobre els murs, la superació, la destrucció, el recolzament, l’amagatall, l’esperança i l’experiment, i de fet, sobre tot el que tu vulguis. “A partir dels 50 les tonteries les justes. Si vull dir una cosa la dic, i si vull fer una cosa, la faig”, deia Toni Mira en un punt de l’espectacle. I el que ell volia era ballar diferents estils al voltant del monòlit, i anar parant de tant en tant per dir alguna frase d’aquelles que repetim perquè sí fins un dia que ens n’adonem de la gran veritat que suposa; com que “la vida està feta de petites coses, però de grans preguntes”, i que “ens passem la vida intentant resumir i entendre les coses, i un dia te n’adones que les coses essencials són com són, i passen quan passen.” I entre aquestes paraules, Toni Mira ballava amb un ritme que li sortia ben bé de dins, com si estigués posseït. Era un ball que semblava la vida: l’interrompien els pensaments.
Ho va dir tot o potser no va dir res, depèn de qui ho miri, i depèn de com t’ho miris. Justament això és el que t’ensenyava el monòlit. Cinquanta minuts més tard de l’advertiment, després de veure el monòlit en totes les seves versions possibles i de deixar-se endur pel ball i per tots els pensaments, de sobte érem nosaltres qui observàvem aquell monòlit i carregàvem amb la metàfora. I aleshores, et preguntaves quina era aquesta metàfora i què era aquest monòlit, i te n’adonaves, que potser, és la pròpia vida.
Potser també t’interessa:
El públic del Centre Cívic Urgell reflexiona amb “Monòlit”
Toni Mira: “L’art serveix per remoure sentiments i pensaments”
Butaca de franc 