No dissimulo res

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ahir a Casa Elizalde hi va haver una aparició, una espècie de tele transportament. Un d’aquells exemples que demostren que del passat se n’aprèn, una d’aquelles coses que t’absorbeix des del minut zero i que ho capgira tot. Era una dona nua. Literalment, i també transcendentalment. Una dona que primer es tapava amb una tela, després es despullava i seguidament es pintava els llavis, es posava talons i un vestit davant del públic, i anava cridant amb veu seductora: “Qui em vol?” Una sola dona enfrontada al que en general, la societat actual no concep: una dona sensual i, a la vegada, forta. Una dona davant d’un públic que ho veia tot diferent després d’haver escoltat la història que va explicar l’última supervivent de Sodoma.

Sodoma va ser un poble que si s’hagués de resumir d’alguna manera, diríem que gaudia del plaer. Sense remordiments ni temors de pecats, amb vi, sexe, festes i balls. “(…) Us en recordeu de Sodoma? Us imagineu les orgies? El vi regalimant sobre el pit dels homes? (…)” Fins que un dia, són traïts i envaïts per un ambaixador d’un altre poble que els hi encomana la pesta negra i tothom mor, excepte ella. A ella no la van matar perquè Déu volia que l’última dona fos enterrada viva en sal i en quedés una estàtua. I així va ser. I l’obra Dolça Sodoma meva comença quan un dia plou, i la sal es desfà, i l’estàtua, de sobte, torna a la vida. L’actriu Enka Alonso està al centre de l’escenari tapada amb una tela i comença el monòleg parlant com una roca: rígida. Però a poc a poc va plovent més, i es va destapant més, i cada vegada parla amb més fluïdesa. I es despulla. Com encaixa una dona que ve de fa molts segles, sense remordiments, que gaudeix del plaer, de les festes, del sexe i que és seductora alhora que forta per ella mateixa, davant d’un públic del segle XXI que malgrat presumir de ment oberta, no se salva de prejudicis i que encara lluita per la igualtat de la dona?

Sodoma és una metàfora de seguir els instints, del que Déu va veure com un pecat, i del que la compassió no permet. Ens hem oblidat d’aquella branca del feminisme que obra la possibilitat de ser sensuals i fortes alhora. I l’última supervivent de Sodoma, debilitada i petrificada en una roca, quan és alliberada per la pluja surt més forta i decidida que mai. El contagi de la pesta negra que va matar Sodoma ara és un contagi de l’essència d’aquell poble, del seu caràcter i dels seus instints. “Vosaltres m’heu oblidat, però jo me’n recordo de vosaltres. Sóc el món com podria haver estat si Sodoma hagués aguantat.” Sodoma ja no és una estàtua, i està més viva que mai. “Dolça Sodoma meva, tinc el món als meus peus, sóc la noia de Sodoma i no dissimulo res”, exclamava l’actriu, forta i nua.

Eugènia Güell Barnils

Potser també t’interessa:

El públic de “Dolça Sodoma meva” destaca l’expressivitat de l’obra

Sergi Marí: “Quan defensem dones lliures estem acomplint la venjança de la Sodoma que vam destruir”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s