Més Rodoreda i més flors

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si havia de sortir una obra de teatre inèdita de Mercè Rodoreda, s’havia de titular, és clar, “Les flors”. A l’autora l’hi encantaven. Tant, que l’obra comença, també, amb un ram de flors. A l’Ateneu Barcelonès s’iniciarà un cicle teatral i el van decidir inaugurar amb una lectura dramatitzada d’una obra inèdita de Rodoreda. No és que l’escriptora fos especialista en teatre, però tal i com va dir al debat posterior Carme Arnau, estudiosa de Rodoreda durant més de 40 anys, “els seus monòlegs es poden adaptar a peces teatrals perquè no només creava personatges, sinó que creava tota la seva vida, tot un món.”

En aquest cas, hi havia dos personatges principals i, efectivament, amb tot un món al darrere. En Rafel, un carter que puja a l’escenari amb un ram de flors a la mà i una carta, i va xiulant amb tal entusiasme que sembla que l’alegria li surti de dins per l’aire que treu per la boca, i que de sobte es posa a riure, exageradament. Com un boig. I la seva dona, la Ramona, que rep cartes amoroses d’un altre home i que no ha pensat mai que el seu marit és el carter i que evidentment, se n’ha adonat. I en Rafel es decideix a dir-li a la seva dona quan un dia es presenta un home a casa seva, en Lluís Rodó, que en Rafel confon amb l’amant de la Ramona, però que en realitat, es ve a queixar per una tonteria ben absurda. Rodoreda, altra vegada, aconsegueix tractar els temes més profunds des d’una aparent banalitat. En Rafel riu tota l’estona, fa bromes ara sí i ara també, però en el fons, els tres personatges acaben parlant del triangle amorós, de la situació de la dona, de la fidelitat, de l’engany i de l’empassar-se les coses i fer com si no hagués passat res perquè millor això que viure enfrontats amb la veritat. De tant en tant, fins i tot, la Ramona deixa anar alguna frase com “sembla que sigui un ninot”. I més tard, Rodoreda fa sortir aquesta frase de la boca d’en Lluís, referint-se a la Ramona: “Què fa aquesta dona oberta a la vida? Llits per fer, mitjons per sargir, mongetes per coure…” Per això, com es de costum, Rodoreda també es reivindica entre línies. I potser, per això, de sobte te n’adones que el riure dels personatges present en tota l’obra és més aviat irònic, o potser de fons amarg, d’aquell que rius per no plorar. Els personatges surten de l’escenari i Rodoreda ha aconseguit dues coses: les rialles dels espectadors i, sobretot, el que fa que riguin: l’anàlisi de la naturalesa humana des d’un distanciament admirable.

Redescobrir Rodoreda és, sempre, tot un grat. Sobretot si, com és habitual, intenta extreure el riure de les coses més tristes i dels moments més amargs, i ho acompanya tot, a més, amb unes quantes flors.

Eugènia Güell Barnils

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s