En Cristian

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ningú pot estar-se gaire estona quiet si sona Don’t stop me now. A tothom li agrada entrar en un bar i dir: “Posa’m el de sempre!” Sabem que hem d’intentar aconseguir les coses per nosaltres mateixos, però també que sinó, podem demanar ajuda. Vivim o, per alguna raó desconeguda, intentem viure mantenint-nos dins del que anomenem –sense acabar de saber què és- “normal”; però volem i dolem, perquè en el fons, també ens agrada ser especials. Els acudits dolents no fan gràcia. Només en fan a qui se l’inventa, i no per l’acudit en sí, sinó perquè hom es veu a un mateix en evidència davant del somriure de compromís d’un tercer.

I també, tothom se sentiria bé si ajudés a collir alguna cosa del terra a algú que anés amb cadira de rodes. A l’obra de teatre del dijous, Cristian, tots els personatges vivien aquestes situacions, igual que ho fa tothom en general. Però segurament ningú havia pensat mai que potser el qui seu a la cadira de rodes té un dia mandrós i prefereix, en comptes de collir-ho ell mateix, demanar a algú que ho faci. I així, amb aquesta escena, en Cristian, que va amb cadira de rodes, trenca el gel. És a dalt de l’escenari, i acaba de ballar assegut a la cadira de rodes Don’t stop me now, i d’aquí a una estona explicarà acudits (alguns més bons i d’altres més dolents), i després ballarà amb una noia una cançó lenta de tal manera que semblava que volés, i també anirà a la cafeteria on va sempre. I avui, ha quedat amb una noia.

  • Vaja, no sabia que flirtejava amb algú així. –diu sorpresa.
  • Moreno? Som bona gent!

Amb aquest to humorístic, l’obra de teatre té un objectiu molt directe i en el fons, molt seriós: tractar un tema al que moltes vegades li donem mil voltes perquè justament, no sabem com tractar. I també, treballar aquesta “teràpia de shock” de quan algú es relaciona per primera vegada amb algú que va amb cadira de rodes. Així, el públic s’enfrontava al tema, sense embuts, trencant prejudicis, sense por i amb molt d’humor, i acabant amb un debat sobre diverses reflexions que s’havien generat. Algú va opinar que amb el que feien amb l’obra era ressaltar més la seva condició, en comptes de normalitzar-la. La gran majoria, però, van felicitar els actors per l’obra. Hom se n’adona, al final de l’espectacle, que el fet que en Cristian anés en cadira de rodes només crida l’atenció al principi i al final, quan es reflexiona sobre el tema. A la resta d’obra, sembla que t’hi acostumis. De fet, en Cristian ho deia al final: “Un dia vam anar a un restaurant a sopar, i érem cinc. Un dels meus companys va demanar taula per cinc, i quan hi vam ser, sobrava una cadira. La gràcia de tot això no és que ells no veiessin la cadira de rodes. És que no existia.” En Cristian, més que fer adonar al públic dels límits que podia comportar la cadira de rodes, els va fer obrir els límits per anar molt més enllà de les nostres pors i prejudicis.

Eugènia Güell Barnils

Potser també t’interessa:

Cristian Génova: “Me cansé de tener que demostrar que soy igual que el resto”

“Cristian” aconsegueix emocionar i fer reflexionar el públic

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s