Històries per a les quals no estem preparats

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sigui com sigui i d’una manera o d’una altra, els espectacles teatrals arriben al públic. Existeixen tot tipus d’obres. Obres que persegueixen objectius molt variats. Però, encara que aquestes tinguin una única finalitat, cada assistent sempre ho rep de forma diferent. I això fa el teatre enriquidor. Llavors, arriba un dijous qualsevol i assisteixes a una obra teatral que, sense acabar de saber per què, et marca de per vida.

“No estem preparats per a històries com aquestes” diu algú del públic. I potser és això el que t’ha passat. Que creus que vius conscienciada del abús amb el qual cada dia les dones estem obligades a viure. Que penses que ets prou forta per fer front a una societat masclista. Però un dia una dona t’explica l’assetjament sexual que va patir i sents una impotència que no t’hi cap al cos. Aquesta dona és Christina Gavel. Una dona que ha convertit la seva pròpia vivència en un monòleg, que va ser representat el passat dijous a la Casa Elizalde.

Es tracta d’Efecte Foehn, una història que sens dubte va empatitzar amb tots els assistents. Gavel posa en paraules els detalls de la vivència. Però, l’atractiu de l’obra es troba precisament en la manera que té d’explicar-ho. Perquè no entra en la morbositat ni en la violència. Gavel és capaç de transmetre la història a partir del dolor causat. Emfatitzant els pensaments i les sensacions de cada moment, l’actriu parla del procés que ha viscut des del robatori i la violació de fa deu anys fins als efectes que encara sofreix avui en dia. Parla de tot el que hi ha després d’una agressió sexual. I parla també de com el trauma va canviar la seva persona. “L’ànima la vaig perdre aquella nit” expressa la intèrpret en un moment de l’obra.

Sense moure’s de la cadira en cap moment i només amb la tensió de la seva cara i de les seves mans, Gavel fa arribar les pors i els sentiments que la van acompanyar durant el procés. No podia estar sola ni tampoc amb gent. No podia dormir, menjar ni parlar. No podia estimar ni mantenir relacions sexuals. Se sentia incompresa i buida. S’inundava el cap de preguntes a les quals mai ha trobat resposta. Tenia ganes de borrar tot el que havia passat i de desaparèixer. I ara, deu anys després, malgrat haver evolucionat en certs aspectes, encara té una llista de coses que no pot fer.

Cada paraula que surt de la seva boca transmet una valentia immesurable. Una valentia que es demostra en la seva voluntat de compartir l’experiència. Perquè encara que a ella l’obra no li serveixi com a teràpia, confia que pugui ajudar a altres persones que han passat pel mateix. Ajudi o no a aquestes persones, a qui sí va ajudar va ser a tots als assistents. Perquè els va fer veure que la societat no està capacitada per enfrontar-se al dolor. Que podem veure casos de violacions cada dia al telenotícies però fins que no coneixem un cas de ben a prop no aconseguim implicar-nos. “Em sortia emocionar-me però el context semblava que no m’ho permetia” comenta una persona del públic. I precisament és això el que ens ensenya Efecte Foehn: que com a societat també tenim dret a viure el dolor i a enrabiar-nos. Però potser no hem d’esperar a veure una obra de teatre perquè se’ns remogui alguna cosa per dins.

Aina Fortuny Ruiz

Potser també t’interessa:

Christina Gavel: “L’obra no em serveix com a teràpia però és una manera de compartir la meva història”

El públic defineix “Efecte Foehn” com una experiència colpidora i angoixant

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s