El que la societat diu sense pensar-hi

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La setmana del 25N tot són dones: aquí i allà, a les manifestacions, als cartells, als articles i a les estadístiques. “Les manifestacions del 25N no serveixen de res, creus que els importa a aquests quatre desgraciats que maltracten a les seves dones que ens manifestem? Que sí, que és molt greu i està clar que és horrible, però és que últimament només parlen de dones i de masclistes. I sempre ens pinten com unes víctimes. Ara el meu Alfred quan em vol convidar a sopar ja sembla que sigui masclista.”

Vindicaciones comença així: amb una dona que és feminista però que tampoc ens passem. D’aquestes de “Què hi farem? Amb quatre reivindicacions no arreglarem res”, i d’aquestes que no se n’adona, però que en els quotidians gestos del dia a dia fa petites coses que li surten soles, però que no per això deixen de ser masclistes. “Home ja, però no diràs que no ens agrada a les dones, això de que de tan en tan ens diguin coses boniques.” I la seva companya de feina li contesta: “Aquí el problema és que les dones basem la nostra autoestima en l’aprovació dels homes. Imagina’t si un dia ens llevéssim amb autoestima pròpia, quantes empreses tancarien!” Segurament, hi ha qui mai ho havia vist des d’aquest punt de vista. I l’obra, contínuament, ens mostrava aquests petits detalls dels que convé ser conscients. Des d’una conversa telefònica en la que la dona només escolta i no pot dir res, passant pels talons que hem de portar a la feina només perquè és més elegant i no perquè realment ens agradin, fins a la reflexió sobre la frase “una filla ha d’estar amb la seva mare perquè sóc la seva mare, i no sé, una mare és una mare.” Són coses que tenim tan a dins, que segurament costarà canviar, però el que és important és, primer de tot, ser-ne conscients. Però a la sala del Centre Cívic El Sortidor, érem pocs: 29 dones i 6 homes. I el debat posterior va costar d’arrencar. Les actrius incentivaven amb diferents temes al voltant del feminisme i la violència de gènere, però tothom callava. I el més sorprenent és que al final, les que van parlar van ser les dones més grans. I elles, encara que a vegades pugui semblar que no se n’adonaven, en són conscients. “El que passa és que nosaltres ja som grans i ja ho hem passat, i ara toca una altra manera de viure” diu una d’elles. “És que és així” i posa cara de “quin remei”. Però algú li respon: “Però ara la joventut ja no ho fa tant això de comprar nines a les nenes i pilotes als nens.” I no es va dir gaire cosa més, però algú va resumir una mica la conclusió: “El problema és que assumim aquest rol, i hem de saber qui som nosaltres.”

L’obra, doncs, va servir per adonar-nos d’aquestes coses que fem i diem inconscientment nosaltres mateixes i que en el fons, afavoreixen el masclisme. Però també per veure que després de ser-ne conscients, no ens hem de quedar amb els braços plegats. Abans d’acabar, algú va deixar anar una frase molt típica que diuen moltes dones, i que després de l’obra de teatre, tothom se la repensaria: “Ai doncs el meu marit, amb les feines de casa, m’ajuda molt.”

Eugènia Güell Barnils

Potser també t’interessa:

El públic de “Vindicacions” considera important que el missatge de l’obra arribi a molta més gent

Marta Palència i Coll: “Existeix un discurs social que banalitza les discriminacions que patim les dones”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s