La poètica del gest

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Julieta Gascón i José Antonio Puchades, membres de la companyia teatral Zero En Conducta, van fascinar al públic del Centre Cívic Urgell amb la representació d’ Allegro ma non troppo. El cos va ser el seu llenguatge, un llenguatge universal. A través de moviments rítmics, expressió corporal, dansa i una gran compenetració, els dos intèrprets van parlar de la bellesa de l’amor.

L’escenografia era molt simple: tres taules, dues cadires i una làmpada. Tots dos descalços i vestits de negre apareixien a l’escenari. Però no estaven sols. Uns guants blancs i un barret afegien un misteriós personatge a l’escena. Un petit homenet s’infiltrava entre els jocs i les carícies de l’home i la dona. I una màscara blanca s’afegia a la relació dels dos enamorats. I així, narraven les vivències d’un ésser que no es veu, la història d’una carícia i un petó dolç, les dues cares d’una abraçada… I ens recordaven que de vegades l’amor és cec i que els amants sovint són invisibles. O potser no. Potser ens explicaven una història completament diferent, perquè Allegro ma non troppo posava sobre l’escenari la metàfora del moviment, la poètica del gest. Així, deixava la interpretació de la peça en mans del públic. Cada espectador, en base a la seva experiència, interpretava el missatge i inventava un significat propi. “L’obra té tantes històries com persones hi ha a la sala” explica Julieta Gascón. “El que hem volgut dir és el que ells han volgut entendre” afegeix José Antonio Puchades. El missatge, per tant, pertany a cadascú.

Allegro ma non troppo no narra una història lineal, explica emocions. Emocions que cada espectador fa seves. Durant els 45 minuts que va durar l’obra no sabíem si el que veiem era un somni, un desig, un record o el present. La posada en escena era molt visual i els actors van fer servir diversos objectes durant la representació: una fotografia, un llibre, una flor… El llenguatge corporal fou el mitjà d’expressió principal. Només el silenci i la música acompanyaven la mímica i els moviments compenetrats dels dos protagonistes. Ni una sola paraula.

La representació, com el seu títol indica, mostra l’amor com una cosa feliç però no massa, com un anar ràpid però tampoc tant.  El so del batec d’un cor a l’inici de la representació i al final o un joc d’ombres són alguns dels elements que componien el missatge. Un missatge que cap sentit tindria explicar ara perquè el meu serà diferent al teu. Aquesta és la màgia d’Allegro ma non troppo.

Laura Lázaro Santos

Potser també t’interessa:

José Antonio Puchades: “Volíem fer alguna cosa per retre homenatge a la bellesa”

Malgrat confon “Allegro ma non troppo” convenç al públic

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s