Tot el que “Amigoo” i l’amistat et poden dir

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Quan ens vam posar a assajar, no teníem cap idea. Només sabíem que volíem un contrabaix” diu l’actriu Clara Poch. I així va començar: amb l’actor Marçal Calvet entrant a la sala del Centre Cívic Urgell amb un contrabaix carregat a l’esquena com si fos un farcell. El portava tranquil·lament, com si es tractés de la cosa més lleugera i petita del món, i de seguida va sorprendre al públic: agafava el contrabaix i començava a donar-li voltes, a tirar-lo cap amunt i a agafar-lo mentre queia al buit, a seure-hi a sobre, a picar-lo… i mentrestant, l’actriu anava ballant i cantant al voltant, a vegades amb completa sincronització amb l’altre personatge, i d’altres representant un món totalment contrari. No hi havia diàlegs, només balls i acrobàcies, cançons que s’anaven repetint i petites històries de dos amics. De no tenir cap idea en concret, n’ha sortit un espectacle que no és circ, però tampoc és dansa, ni teatre… ni ells saben què és, confessa Poch. Podríem dir que Amigoo és la història d’una amistat, o de moltes alhora. De les relacions, de l’estira i arronsa, de l’efecte, de l’ara sí i ara no, de la música… i tot això va arribar al públic d’una manera sorprenent.

Des del primer moment, tothom reaccionava al que feien Calvet i Poch: reien, cridaven d’espant quan de sobte veien el contrabaix volant pels aires, col·laboraven amb el que els demanaven, i fins i tot van sortir a l’escenari: un dels moments més entranyables que va regalar l’obra va ser quan l’actriu va anar a buscar una nena petita i la va dur fins l’escenari. La nena seguia tots els seus passos, imitava tot el que feia. És ben bé que les coses improvisades són a vegades les que millor surten. Ningú sabia què passaria en aquell escenari, ni els actors mateixos. “Cada espectacle és diferent, i avui ens ho hem passat molt bé quan ha sortit la nena.” Entre totes dues, van muntar una coreografia instantània que de tanta coordinació un podia arribar a pensar que estava preparada. Però tot formava part de la màgia de l’espectacle, que va demostrar que amb llenguatge corporal, sons molt simples, i si cadascú hi posava de la seva part (que és en definitiva el que és l’amistat), es podien arribar a dir moltes coses. “És la història de la relació entre dues persones que són amigues, i la vam anar teixint i més o menys s’anava fent sola… i ens ha sortit això. Volem que causi sensacions i emocions al públic, encara que siguin diferents” diu Poch. I afegeix: “Ja he fet aquest espectacle moltes vegades, i encara m’està parlant. Tot just el començo a entendre!”

És, doncs, tot un homenatge a l’amistat: com l’obra, mai tens una idea preconcebuda, però tot va sorgint. I et fa riure, et sorprèn, i la vas entenent a mida que vas vivint el dia a dia: mai t’esperes tot el que et pot arribar a aportar; i si vols, sempre tindrà coses a dir-te.

Eugènia Güell Barnils

Potser també t’interessa:

Clara Poch: “Volíem un contrabaix com a tercer element”

“Amigoo” sorprèn el públic del Centre Cívic Urgell

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s