Les llums s’apaguen a la Casa Elizalde i a l’escenari apareix una parella abraçada que balla lentament al compàs de la música. “¡Bienvenidos a las fiestas del pueblo!” i, de sobte, tot canvia. Estitxu Zaldua i Juanjo Herrero, actors de l’obra Nº IV: La festa de la vida es celebra de diverses formes, aconseguien convertir un plujós dia de tardor en una calorosa nit d’estiu. Tots ens transportàvem a les festes del poble.
L’escenografia era ben simple. A l’escenari només hi havia una taula amb un parell de gots, dues cadires i un porró. Del sostre penjaven unes bombetes de colors que augmentaven la sensació de ser al mig de la plaça major.
I amb el caloret de Rita Barberà de fons, el pregó donava entrada a les festes. S’iniciava així un viatge de sensacions que recorreria tots els moments fonamentals de les festes del poble. No faltaria el menjar ni la beguda, acompanyada de brindis consecutius. Brindis en els quals el públic hi participava. Literalment. El porró de vi va anar rodant durant tot l’espectacle i els assistents a la representació van poder tastar-lo tant com van voler.
Estitxu Zaldua i Juanjo Herrero interactuaven constantment amb el públic, que també formava part de l’espectacle. Van repartir trossos de meló i números de tómbola perquè provéssim sort. I l’afortunada fou una dona que s’emportà un meló. I tot això sense utilitzar gairebé la paraula, només amb l’actuació compenetrada de tots dos actors. I després de la tómbola arribava la nit. A ritme de Paquito el chocolatero i acompanyats de Mi gran noche de Raphael ens traslladàvem al concert. Havíem arribat a aquell punt en què ja tots portem dues (o tres) copes de més i la cançó desafinada es converteix en protagonista.
La nit és també el moment pels innocents jocs de la seducció. I així els dos joves s’enamoraven. Ell encara vivia al poble. Ella s’havia mudat a Madrid i tornava després de 12 anys. “El tiempo pasa, la gente va y bien, pero el pueblo sigue igual y las fiestas son un despiporre siempre”, deia el protagonista. I l’obra d’una manera molt subtil obria una reflexió sobre la diferència entre la ciutat i el poble. Entre els gin-tonics i el vi. També reflexionava sobre els elements absurds del ball i la música típics de les revetlles. I la festa acabava. Només el so dels grills trencava el silenci.
“-Vaya con las fiestas del pueblo. -Volverás el año que viene?” I amb els dos joves recolzats l’un sobre l’altre acabava l’obra.
“L’objectiu és que la gent s’ho passi bé” explica Juanjo Herrero, i el públic de la Casa Elizalde, sens dubte, ho va fer. I tothom va trobar algun element a l’obra amb el que sentir-se identificat. Fins i tot els estrangers. I és que les festes tradicionals tenen uns elements comuns arreu del món. “Volíem fer un espectacle més oníric on el públic pogués anar més enllà i plasmar el seu imaginari en el que veia” deia Estitxu Zaldua i així ho fèiem tots. Amb uns uns moviments rítmics ben compenetrats acompanyats d’humor i jocs de llum, els dos actors removien records en tots els espectadors. Sobretot en aquells que sabien el que era tenir un poble. Ja sabeu, diuen que qui no té poble no ho pot entendre.
Potser també t’interessa:
Juanjo Herrero: “Busquem trencar en tot moment la quarta paret”
“La festa de la vida es celebra de diverses formes” contagia l’alegria al públic
Butaca de franc 