Tot el que una olla ens pot dir de les persones, de Colòmbia i del món

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Colòmbia viu un moment històric, i en aquell vespre de pluja, semblava que les olles haguessin de parlar més del normal. “¿Qué dicen las ollas cuando se quedan solas en casa sin sus propietarios que sirvan de ellas?” I a partir d’aquesta pregunta, una dona i dos músics colombians en van treure una obra de teatre, La memoría de las ollas o caligrafías de la orfandad, que no és res més que un conjunt d’homenatges al seu país d’origen, però explicats des del sentiment més profund. “Quiero que pensemos en los pueblos, que nos seguimos matando, y en todo lo que perdemos, nuestras casas, nuestras ollas… y dónde acaba la familia, algunos separados, algunos muertos, otros reunidos pero en lugares distintos…”

Això és el que passa ara a Colòmbia: segueixen en guerra quan han tingut la pau a tocar dels dits. I aquest dolor és el que la companyia teatral colombiana La Mosca Negra  va intentar transmetre ahir a Barcelona. “M’ha semblat molt punyent i dura, fins i tot hi havia moments que era incòmode estar dins la sala” va dir una espectadora. A Colòmbia aquest horror és diari i per això estan desplaçant-se contínuament. L’obra està dividida en tres estacions: quan els pobles i les famílies han de marxar de la seva terra, quan arriben a una ciutat nova i quan retornen al seu origen. “Esta parte es la más dura, porque cuando vuelves todo es diferente y, de alguna forma, es muerte” diu l’actriu Victoria Valencia. Per això les olles es queden soles: perquè les famílies han de marxar.

“M’ha semblat una obra molt metafòrica”, ha conclòs algú del públic. A l’escenari es veuen dos músics amb un contrabaix i una guitarra, disfressats de quadres: els que queden a les parets i que amb els anys cada vegada estan més torts perquè no queda ningú que els pugui posar rectes. I una dona, vestida amb una disfressa d’un cos nu, però de dona gran: tot caigut, voluminós i amb arrugues, i camina lentament, com si portés el pes dels anys i de tota la guerra. Valencia explica que són cossos agonitzant expulsats del seu origen que han de fer camí. A Colòmbia la mort està per tot arreu, i “¿dónde está la tierra prometida?” es pregunta contínuament la dona entre crits de dolor. Es mouen lentament, com si el record anés sorgint a poc a poc, i un dels músics fa sonar les olles de la cuina, i sembla que així encara ressoni el passat, de quan eren a casa seva. De sobte la dona comença a buidar la disfressa i es treu tot de sorra del cos, símbol de la terra recorreguda, i de tots els morts que estan en fosses comunes i no es poden identificar perquè han estat esquarterats. I cadires, com les que posen a les cases amb una foto dels morts a sobre per sentir la seva presència. “Nunca se vuelve a tener algo que se ha perdido” diu Valencia. Sembla evident, però després de tot això ha estat especialment significatiu.

I després de l’obra, un breu debat de la pau a Colòmbia. Com afecta aquesta representació a la gent d’allà? “Los pueblos de allí tienen una anestesia, una normalización del dolor. Cada día hay conversaciones de guerra y de sufrimiento…” expliquen els músics David Machado i Pedro Rincón. “Todo lo que hemos vivido lo ha atravesado el dolor, la sangre y la guerra, por lo que no la podemos sacar de la obra artística, ni de nosotros”, diu Valencia. Ara que han acabat la representació, se’ls veu desfets. “Yo desde el principio salgo muy perturbada, porque estoy cargada… y acabo desgarrada. Pero luego, me ayuda a estar tranquila, y duermo bien…” i com si malgrat tanta guerra, es conformés amb això, diu: “y después de todo, estoy en paz.”

Eugenia Güell Barnils

Potser també t’interessa:

Teatre i pau des de Colòmbia

La Mosca Negra transmet el drama de la guerra de Colòmbia al públic

Victoria Valencia: “Cuando volvemos a nuestras tierras, solo hay muerte”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s